Se’m fa difícil escriure sobre la situació per la qual estem vivint tots plegats.
Realment a tots ens provoca emocions i sentiments difícils: angoixa, por, ràbia, tristesa….
Tots tenim amics, familiars i persones properes als quals ha afectat la COVID-19, o han patit la pèrdua d’un familiar… és una situació totalment nova i desconeguda a la qual cadascú afronta de la millor manera que pot.
“Tots” estem a dins d’aquesta situació, i tots estem exposats. Per això crec que hem d’intentar actuar d’una manera global i mai individual.
Pensar en conjunt com a comunitat, el que jo faig pot repercutir a la resta d’individus de la comunitat i el que fan els altres em pot afectar a mi o a la meva família directament.
Per això és tan important seguir les pautes que ens donen els experts. No podem actuar pensant sota el nostre criteri si això o allò no és tan important, perquè aleshores ja estem actuant de manera individualista i això ara no ens convé.
Des de la meva professió, Infermera d’atenció primària; veig cada dia i parlo cada dia amb moltes persones que han caigut malaltes per la COVID-19. Que fa molts dies que estan malalts i que no acaben de recuperar-se, alguns han sigut més lleus, molts han hagut d’ingressar i han estat molt greus, i ho han superat i ara tenen molta por, perquè han estat al llindar de la mort. Altres han perdut familiars dels quals no s’han pogut acomiadar, i això és molt i molt dur.
Tinc companyes que han estat reubicades a l’hospital o a residències d’avis i que estan fent torns inacabables, es passen 12 hores amb EPI’s, i veuen la mort de cara cada dia. Ploren, estan esgotades, no poden més! No poden aguantar això molt més temps.
Tenim la sort nosaltres de viure en un poble tranquil, no saturat de gent, on realment moltes vegades surts al carrer i quasi no et trobes a ningú. Però tot i això, hem de seguir les recomanacions del confinament.
I sé que la gran majoria ho fa i ho està fent, i ho està fent molt bé. Amb un gran esforç i amb tot el que això suposa. Nervis, estrès, ansietat…Tot és difícil i a se’ns fa esgotador.
Però comencem a veure una mica de llum. Ara no podem defallir, ja ens queda poc. No podem tirar per terra tot el que ja hem fet i que està donant els seus fruits. Pensem en “Comunitat”. Si ho fem així, estem protegint la nostra família, els nostres amics i ens protegim a nosaltres mateixos.
Ànims ja ens queda menys!
Cristina López Aguilera
Ullastrell, 29 d’abril de 2020
juntsullastrell.home.blog 